BISBE BERENGUER. Veus

De bon matí ja feia calor. Però res no va aturar la jornada dedicada al Primer Acte de Reivindicació del Parque Azul (les sigles són A.R.P.A. I, i això del Parque Azul, si revisiteu el primer post del Bisbe Berenguer, recordareu que és el nom amb el que es coneix al barri la Plaça Camilo José Cela).

Les veus del veïns i veïnes de la plaça, representades a través dels seus poemes, cançons, refranys, frases, etc, i materialitzades gràcies al treball artístic dels alumnes, van omplir finalment la plaça: pancartes, cartells, post-its, globus, textos pintats, repartits, enganxats...fins i tot un cartell ambulant. També hem de dir que l'intens treball va ser possible gràcies a la participació voluntària d'altres persones (registre fotogràfic, penjar pancartes, etc.) i a la col·laboració dels mateixos veïns i veïnes.

             

Els alumnes van poder explicar de primera mà el projecte a totes les persones interessades, i van poder escoltar a peu de carrer els conflictes i problemes que hi ha al voltant de la Plaça Camilo José Cela.

S'ha demostrat que l'art contemporani i un grup de joves d'un institut públic també poden contribuir a la reivindicació d'un ús cívic, responsable i compromès de l'espai públic. I podria ser la llavor que permeti resoldre les dificultats focalitzades en aquesta plaça.

POSTDATA

I posats a reivindicar, no puc deixar passar una de les anècdotes més maques del dia. La Ismahan tenia plantejada com a acció artística repartir unes targes que semblaven de visita, però que convidaven a somriure. 

Una de les targes va caure en les mans d'una senyora; aquesta va deixar de caminar i es va tornar enrere per preguntar què era tot allò. Li vam explicar i aleshores la senyora es va presentar com a Chiquita Herrada, artista flamenca de l'Hospitalet que gràcies a les noves tecnologies havia ressorgit; i efectivament ara podem tornar a conèixer i apreciar:

Chiquita Herrada a myspace

Feu una ullada, i com hem dit, des d'aquí també voldríem reivindicar a la gran Chiquita Herrada. Tal i com ens va dir, "gracias a Internet, ahora tengo mi-espacio".

Ella es referia a myspace, però oi que la frase és fantàstica? 

Tots els nostres respectes per vostè, senyora Chiquita Herrada.

PERE LLISCART. Mosaic de taules

Un pupitre és una de les imatges més recorrent quan pensem en una escola.  

Sense voler, acabem identificant-nos amb la superfície de fusta que ens acompanya gairebé tot un curs: allà on els professors i professores veuen alumnes que embruten, ratllen o dibuixen on no es pot, altres viuen l'experiència de personalitzar un espai que es sent com a propi. 

Amb això no volem promoure cap mal ús del material escolar, però diguem que és quasi inevitable la tendència a escapar de l'homogeneïtat que suposen els pupitres tots iguals, a deixar les petjades que denoten la nostra individualitat també a sobre del pupitre.

Els pupitres van ser el protagonista de la última sessió del projecte CONTRAMUR al Pere Lliscart. Però els pupitres no van quedar-se a classe...

Identitat, grup, diversitat, són els temes al voltant de l'acció artística final d'on havia de sorgir la imatge que sintetitzés tot el projecte i que seria penjada a la façana del centre. 

L'espai d'individualitat que suposa la superfície del pupitre es va recolzar enganxant la imatge resultant del retrat de grup i del collage de les sessions anteriors.

La resta de l'acció va consistir en col·locar tots els pupitres al pati del centre, formant un gran mosaic composat a partir de tots els retrats amb grup.

Part de la força d'aquestes imatges rau en la estranyesa que provoca veure els pupitres fora del seu context habitual d'un interior d'aula. 

ESTEL- CAN BORI. Emoticons

Molts professors de llengua lamenten sovint l'empobriment que per a ells suposen els codis d'escriptura que s'utilitzen als SMS o als xats, i veuen preocupats les repercussions negatives sobre l'ortografia que ha tingut l'èxit d'aquesta manera d'escriure. 

Bé, això és un punt de vista. De fet, si el que considerem no és la manera d'escriure en sí mateixa, sinó les diferents maneres d'escriure en relació amb els seus contextos, podem dir que en el fons hi ha tantes maneres d'escriure com contextos: s'escriu d'una manera a un examen, a un mail, a una carta per queixar-se a la companyia telefònica... Des d'aquest punt de vista de la pragmàtica no es tracta aleshores de cap disfunció ortogràfica, sinó més aviat d'un problema d'escriure com cal segons el context.  

Abans de que existissin els xats i els SMS ja hi existien mètodes d'escriptura per respondre a les mateixes necessitats: velocitat, rapidesa i concisió. 

Però també podríem dir que la llengua dels xats i SMS ha aportat matisos nous, personals i fins i tot més plàstics a la manera tradicional de concebre l'escriptura. I una d'aquestes aportacions ha sigut els emoticons.

Això dels emoticons tampoc és nou. Aquests que veieu, per exemple, són de l'any 1881 i sortien a la revista satírica anglesa Puck.

Els emoticons són ni més ni menys que síntesi dels trets facials que expressen alguna emoció i estan composats a partir de signes gràfics i lletres (en anglès emotional icon).

Aquesta vinculació amb la síntesi, el retrat i les emocions feia que els emoticons fossin un camí ideal per experimentar artística i gràficament amb els alumnes de l'Estel Can Bori participants dintre del projecte CONTRAMUR.

                                      

Els emoticons que s'empren als xats estan ja molt codificats i són sempre els mateixos: deixen molt poques possibilitat a la creativitat personal. En canvi, el que es volia plantejar amb aquests alumnes era precisament la invenció de nous emoticons, tant a partir de la manipulació manual com a través d'eines digitals. Aquí teniu alguns dels resultats. 

ESTEL- CAN BORI. Retrats expressius (II)

Tot el treball previ de retrats fotogràfics i manipulació de les imatges fet amb els alumnes de l'Estel Can Bori va conduir a la síntesis dels trets més significatius que denoten al rostre un estat emocional: ulls, celles i llavis que expressen alegria, tristesa, sorpresa o enuig.

Però tampoc es quedàrem aquí: ulls, celles i llavis impresos en grans dimensions i retallats  posteriorment van permetre confeccionar les plantilles dels graffitis que els alumnes varen fer a les parets de l'aula. 

  

Això si: amb les mesures de protecció adequades. 

BUSQUETS I PUNSET. Camuflatge

Quan apareixen al segle XVIII a Xina els primers testimonis documentals del joc del tangram, ja era un joc molt popular i conegut. Per tant no se sap amb certesa l'origen d'aquest joc, considerat a la Xina com un joc per a nens i dones. 

El tangram és un joc que combina creativitat i habilitat mental i geomètrica. El principi és molt bàsic: amb 5 triangles de diferents mides, un quadrant i un trapezi, quantes figures diferents es poden arribar a construir i sintetitzar? 

Com us podeu imaginar, les figures protagonistes del joc són els animals. Per això varem aprofitar aquesta idea: si abans havíem jugat amb altres trets característics i explícits dels animals com el seu pelatge o el cau que construeixen, ara tocava referir-se d'alguna manera a la seva forma, i el tangram permet fer-ho a través d'un exercici d'abstracció i síntesi.

La meitat dels hexàgons de papier maché són el suport per representar a través d'una composició basada en el tangram algun dels animals que varen treballar al principi a partir del seu pelatge o plomatge: girafes, tigres, serps, peixos, lloros, lleopards, zebres tornats reconstruir a partir del dibuix característic de la seva pell, pel o plomes i de figures geométriques.

L'altra meitat dels hexàgons van ser colorejats amb colors primaris: vermell, blau i groc. Aquests hexàgons serviran per composar estèticament el muntatge final. Però això ja és una altra història.